Atendre les necessitats de les persones o atendre les (suposades) necessitats de la ciutat? Aquest és un suposat dilema en el que la CUP no hem caigut des que vam entrar ara fa 2 anys. Ja ho portàvem en el programa electoral i així hem actuat cada cop que s’ha traslladat al ple.

Ens hem oposat de forma constructiva a tots els pressupostos que ens ha presentat l’actual equip de govern, ja que no han sigut prou ambiciosos a la hora de resoldre problemàtiques urgents de la nostra ciutat.

A nivell laboral tampoc podem estar d’acord en la línia seguida per CiU i PSC. Ja vam denunciar que el pla per la tecnificació dels treballadors no tenia com objectiu beneficiar els treballadors sinó les empreses.

Hem defensat el sector públic en nombroses ocasions, com quan vam demanar la no prorrogació d’externalitzacions a l’ajuntament sense valorar abans la remunicipalització. S’ha demostrat en molts altres municipis que la remunicipalització de serveis pràcticament només ha tingut èxits. A Olot ens haurem d’esperar.

En un context de crisi i emergència social com l’actual hem proposat nombroses vegades mesures en favor de la tarificació social, doncs és un dels aspectes des d’on l’Ajuntament pot revertir l’exclusió social derivada de la crisi.

Hem plantejat diferents propostes en la línia del decreixement en contraposició a la obsessió per les grans construccions i infraestructures de tants equips de govern. Per exemple vam proposar la simple reforma del firal, ubicar l’Espai Cràter a Can Trona o ens vam oposar a la construcció de nous camps de futbol mentre en tenim de desaprofitats.

I és que la manca de finançament de l’Ajuntament s’arregla quan es tracta de fer grans obres; així ens vam oposar rotundament al crèdit de 4.5 milions d’euros que va demanar l’Ajuntament per poder pagar la reconstrucció del firal i la construcció de nous camps de futbol. No és que no hi hagi diners, sinó que no n’hi ha per depèn què o depèn qui.